El traductor del llibre de Job, que l’arrenca i el cull de les planes de la Bíblia, com si collís un arbre de la muntanya, per presentar-lo a Catalunya i als catalans, que s’ho mereixen tot, com un drama en tres actes i en vers, adaptat a l’escena catalana i escrit en català del que ara es parla, té l’honor de dir i declarar aquí davant de tots, que no solament l’ha traduït o més ben dit l’ha adaptat tant bé com ha sabut i ha pogut, sabent com sap que el que fa el que pot no està obligat a més, perquè aquella sublimitat, plena i farcida de vida i de sons i ressons, que omplen tot el llibre i se li estenen per les planes, ressoni en les fondalades de la llengua catalana dels nostres dies, com els crits en les afraus de les muntanyes, que escarneixen els crits i estrafan els udols, sinó perquè aquest drama tant i tant gran, dictat per Déu, escrit pels homes i traduït a totes les llengües, conté, com aquell que no diu res, el primer cas, escrit, del conflicte religiós i moral...

Francesc Pujols Morgades

Va néixer a la plaça Reial de Barcelona el 1882, fill d’un procurador de tribunals barceloní i d’una vilafranquina emparentada amb la família del bisbe Morgades. En acabar el batxillerat, va estudiar filosofia pel seu compte. Sempre va poder viure de les rendes familiars, cosa que li va permetre dedicar-se a les seves dèries sense necessitat d’haver de guanyar-se la vida.

El 1903 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona, i el 1904 va publicar el Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, prologat per Joan Maragall. El 1906, sota el pseudònim d’Augusto de Altozanos, va publicar El Nuevo Pascual o la Prostitución.

Des del 1908, com a secretari de l’agrupació Les Arts i els Artistes, relacionat amb Nonell i amic de Nogués, es va dedicar a la crítica d’art i va col·laborar en nombroses publicacions: El Poble Català, Las Noticias, La Publicidad, Papitu (que també va dirigir), Vell i Nou, Picarol, Mirador, etc. Va ser membre de la Junta de Museus de Barcelona i secretari de l’Ateneu Barcelonès.

El 1918 va publicar Concepte general de la Ciència catalana, un intent de provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català, que arrencava amb Ramon Llull, i va fundar un sistema propi que va anomenar hiparxiologia o pantologia.

Va escriure les obres dramàtiques El llibre de Job (1922) i Medeia (1923).

El 1922 també va fer les adaptacions líriques d’El castell dels tres dragons i El ferrer de tall, de Frederic Soler (Serafí Pitarra), i Joan de Serrallonga, de Víctor Balaguer.

El 1926 se’n va anar a viure a Martorell, a la Torre de les Hores, amb la mare, l’esposa i el seu fill Faust (nascut el 1915). Aquell mateix any va publicar Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola durant el segle XIX, i l’any següent La visió artística i religiosa d’en Gaudí.
L’estiu de 1930, a la Torre de les Hores, va explicar les seves teories filosòfiques a Josep Pla, que les va recollir a Manual d’hiparxiologia. El sistema de Francesc Pujols, publicat el 1931.

El 1939 es va exiliar a Prada, acollit per Pau Casals, i després a Montpeller. El 1942, de retorn a Catalunya, va ser empresonat a la Model durant un curt període.

L’any 1956 va contraure la tuberculosi i va morir el 13 de febrer de 1962 a la Torre de les Hores, a Martorell.

Sempre va ser considerat un home d’esprit: humorista, conversador agut i gran tertulià.

La Vanguardia
Job por Pujols
Antón M. Espadaler

Poco a poco Francesc Pujols va dejando de ser un extraño. O un nombre que se asocia al humorismo del Papitu más descarado y que acumula anécdotas de distinto pelaje, que viene a ser lo mismo. En estos últimos años, en efecto, estamos asistiendo a la recuperación de una parte considerable de sus escritos, y se está efectuando con tal ímpetu que es de desear que alguien se atreva con su Hiparxiologia o con su Concepte general de la ciencia catalana, aunque sea en versión reducida, con el fin de completar el panorama. Ramon Nadal, que es un editor pulcro y entusiasta, acaba de contribuir recientemente a la renovada biblioteca Pujols con la edición de un texto no precisamente fácil, el Llibre de Job (Edicions Andana). Una obra pensada para el teatro -un oratorio, dice el profesor Joaquim Auladell-, aun a sabiendas que difícilmente va a verse en un escenario. Más todavía: confiesa en el prólogo que si a su autor le propusiesen invertir algún dinero en la obra, "diría que prefiere guardárselo o colocarlo en otros negocios más seguros que éste".

Si la historia de Job interesa a Pujols es porque es la primera que plantea un asunto que en aquellos días ocupa las reflexiones de quien andaba madurando la idea de fundar una nueva religión: la relación conflictiva entre religión y moral. Para el filósofo de la Torre de les Hores "la moral no es ni puede ir más allá de ser un accidente derivado de las leyes que regulan esta vida mortal", y es por tanto cambiante e intrascendente, mientras que la religión es permanente y trascendental. El error de Job, origen de toda su desgracia, consiste en confundir una y otra. Y el problema de la cultura moderna y de izquierdas, bajo su punto de vista, es que combate a la religión en nombre de la moral, lo que explica por contagio con el protestantismo.

El Llibre de Job está escrito en verso, en homenaje a Pitarra, y como su teatro, en una lengua espectacularmente casera. Job no puede ser entonces un personaje heroico, sino alguien tan cercano a Pujols y sus amigos que el mismo Jehová puede decirle que se paseaba amunt i avall / com si anessis per la Rambla. El libro es una traducción parafrásica, que no sólo no se salta un versículo, sino que se complace en añadir derivadas de lo más sorprendente, hasta lograr "la versión más larga de todas las existentes". Y, como es propio de su autor, sin demasiados miramientos. A Artur Bladé i Desumvila le contó, y lo recoge en su magnífico Francesc Pujols per ell mateix, que cuando hace decir a Job que su corazón no es una campana de bronce, para curarse en salud y esquivar el anacronismo, si lo hubiera, pone en boca del protagonista estos versos: I si algú diu que al meu temps/de campanes no n'hi ha/que vingui a escoltar els meus planys / i les sentirá brandar. Lo nunca visto: la sublime tragedia de Job trufada de amenidades.