Nota Tarragonina

Lluís Via i Pagès.
Text publicat al llibre Impresions i recorts (1899)
i al setmanari Lo Vendrellench (1900).

Tothom de la vila s’ha llensat al carrer. Pels portals y finestras de la plassa y de sos contorns, pot dirse que ja no hi cab ni una agulla. El jovent prou s’hi encantaría mirant als balcons, hont hi ha un bé de Deu de senyoretas qu’enamora; peró’s té de resignar á pegarhi llambregadas curtas, perque, segons de quin indret s’alsa la vista, el sol la recrema y un se queda mitj tonto. Per aixó moltas fadrinas vilatanas se passejan sota’ls porxos, aparentant no fer cas dels xitxaretlos qu’al passar las hi tiran alguna amoreta escadussera.
L’Angeleta Bonshoms, qu’estona ha que’s passeja ab l’heréu Pomell, s’atura devant de cal Trocas, el betas y fils de sota las voltas, al adonarse de qu’ha sortit al pedrís la pubilla de la casa, la Montserrat.
—Ola, Angeleta. Qué tal, Joanet?— els hi diu la Montserrat. —Y donchs, qu’esperéu á casarvos, si ja sembléu marit i molla?
—Per Totsants, si Deu vol,— contesta’l Joanet. —Y tu y el Tomás, qué feu?—
La Montserrat, com si portés amagada una gran pena ó gran tirria, tota’s sofoca; peró respón fingint alegría:
—Aquell ray... totas li ponen! Donchs... per Totsants? Sí que me’n alegro! Penso que m’hi voldréu á bodas, eh? Seyéu, seyéu, qu’á la iglesia ja deuhen acabar l’ofici y els Xiquets están per arribar.
—Es que jo me’n vaig ab ells, qu’hem de fer el de nou!— Diu el Joanet. —Ab aixó...
—Enteniment!— fa l’Angeleta. —Y no triguis, que t’espero.
—Ab aixó, tu’t quedas ab la Montserrat, y per mi no pateixis.—
Y’l Joanet, que temps ha que’s frisava pera reunirse ab els Xiquets, s’allunya de las dugas noyas á bon pas.
—Quina pena’m fa que tingui aquesta dèria!— diu l’Angeleta. —Molt será que no prengui mal!
—Deixa’l fer, que’l xicot se lluheix. Prou voldría jo que’l meu Tomás fós com ell. Ja’l devéu haver vist fent de Llucifer. Ay, Senyor! Estic més aburrida!...—
En aquest moment sona una forta morterada, que promóu á la plassa soptat bullici. A poch, pel carrer que dona á la iglesia, compareix una munió de quitxalla cridant:
—Ja venen! Ja venen!...—
La gent cuyta a arrambarse á las casas, tapantse la vista per por á las espurnas dels Diables. Comensa á sentirse un soroll aixordador, produhit per l’estrépit dels timbals y’ls cohets, el plany dels fluviols, el xisclet de las grallas y’ls acompassats espetechs de bastons, panderos, castanyolas.
Són els balls que s’acostan. Devant de tots ve’l de Diables, que talment ho semblan mals esperits per lo bruts que van de pólvora y pel mal gust de sa indumentaria; després las Gitanas, els Cercolets, els Panderos, la Moixiganga y el Drach.
Els Diables passan per devant de cal Trocas tot pegant escopetadas i dihent parlaments. Alguns se presentan á Llucifer y exclaman:

“Llucifer,
aquí está’l diable primer.”

“Llucifer,
aquí está’l diable dos...”

Després, segons la importancia de la situació, parlan en castellá, barrejantlo ab catalá de tal manera, que de vegades arriban á fer perdre tota noció del argument. Diu Llucifer:

“A ti primé borrón
hoy ti hago capitán,
y las tropas ca ta doy
de Miguel se burlarán.
“Fuego al instante precente!”

Y ¡buum!... descárrega va y descárrega ve.
Per fi tot se resumeix en un ¡visca! al Patró de la vila, donat per Llucifer; peró succeheix moltas vegadas que’l Llucifer es enjogassat, y en lloch del nom del Patró hi embolica’l d’alguna persona de carn y ossos.
Aixís passa devant cal Trocas, y l’Angeleta hi riu bona cosa, mes no la Montserrat, qu’al parlar Llucifer sembla que tots els dimonis se la enduguin, fins que, sentintse victorejada pel rey dels inferns, se li encara rabiosa, vermella com un bitxo, y li diu:
—A mi no te’m posis á la boca per un may més. Bastrús, aligot! Vergonya haurías de darten de fer aqueixos papers!—
Sort que’l Drach en aquells moments espetega treyent foch pels caixals, y sort també que’ls mil remors de la festa ofegan las veus, sinó allá n’hi hauria una, perque Llucifer, que de moment tot s’ha confós, ha tornat á enardirse després y etjega cada desvergonyiment que fa tremolar.
—Bé, dona, no t’hi enrabihis— diu l’Angeleta á la seva amiga. —Per aixó renyiríau ara?
—Hónt va aquest talós!
—Deixaho corre, creume!
—Es que, si d’ell se’n riuhen, de mi no se’n riurán! Es un poca pena, y ahir ja vaig dirli que llestos! Ay, Deu meu! Ay, Angeleta! El Joanet si qu’es com cal, y tu sí qu’has estat sortada!—
Tanta es la vergonya de la noya, que s’ha de retirar mitj plorant. Alguns de per allá á la vora se’n burlan, creyent que té pretensions. El Llucifer, qu’es un beneyt, diu á tothóm:
—No li agrada que fassi de Llucifer? Donchs l’any vinent ballaré’l Drach!—
Y entre las riallas de la gent van allunyantse’ls Diables, deixant pas als altres balls, que també donan ocasió á bromas més ó menos ignocentas, fins que, soptadament, s’ou refilar la gralla ab espinguet tan vibrant, qu’ofega totas las altras complantas y fa parar totas las conversas.
Va á comensar una obra de titans. Els Xiquets de Valls probarán son brahó y sa enteresa fent el castell de nou de bonas á primeras. La festa en aquells moments ja no es tal festa: es la Tradició, que passa com una divinitat captivant els cors; es una religió, es un cult.
La gent está afanyosa, esborronada d’entussiasme... peró’s domina y no parla sinó en veu baixa. Y la gralla cóm refila, cóm marca, ab sas encoratjadoras notas, cada nou esfors dels castellers, que van enfilantse, enfilantse!... Es inexplicable la impresió que causa l’espectacle d’aquell munt de titans balandrejantse sobre la gentada, mentres el sol de mitjdía’ls recrema la pell y arrenca blancors enlluhernadoras de sas lleugeras y gastadas robas de bri.
Tot d’una la gralla fa un trémol prolongat y l’entussiasme del poble esclata en frenétichs aplaudiments. Els Xiquets s’escorran avall y en un santiamén el castell queda desfet.
Llavors el Joanet, qu’anava á tersos, s’acosta á un home vell que se’l mirava embadalit.
—Qué os ha semblat?— li pregunta.
—Bé, molt bé, noy! M’he cregut que tornava á veure á ton pare, Deu l’hagi perdonat!
—Ell y vos sempre estavau á punt de pararlo’l castell de nou.
—Aquí mateix el vam fer tot net, ara fa trenta anys... y encara’m sembla que hi tornaría! Cóm enganya’l cor! Jo anava á ségons, ab el vell Suros y el Pep Merla. Ton pare, qu’ha estat un ters d’alló que no hi ha, anava sobre meu; y que s’hi trobava bé sobre aquest replá d’espatllas, perque un hom no es pas gens minso. Jo ja li deya: —”Tira, no miris prim, apuntála’t sense por...”— Peró’l xicot en sabía y s’hi mirava, y castell qu’ell hi fós, s’atelleugeria d’uns quants quintás.—

En tant l’Angeleta s’ha cansat d’esperar al seu promés, qu’embadalit aquell dia ab els Xiquets, fins s’oblida d’ella. Se’n oblida y se’n torna á casa tot escatint ab els devots de la festa, un cop enllestida la tasca de las proesas. Y al entornarsen, ni ell ni’ls companys buscan redós contra’ls raigs del sol, ni la senten sa cremor, afalagada com tenen l’ánima per la fresca onada d’alegría qu’aixeca entre la senzilla gent dels vilatjes tarragonins la més vella de sas tradicions.

Lluís Via i Pagès
(Vilafranca del Penedès, 1870 – Barcelona, 1940) fill de Gabriel Via i Batlle i de Florentina Pagès i Rovira. Va ser escriptor, periodista i traductor, i el seu germà Fèlix (Vilafranca del Penedès, 1869 – Mèxic, 1910) va ser un pintor reconegut.
Va conrear la poesia i la novel·la i va ser el director literari de la revista Joventut Periódich Catalanista (1900-1906), la qual —conjuntament amb Catalònia i El Poble Català— representa la plenitud del modernisme. En ella, Via va portar a terme una destacada tasca com a publicista.
El gruix principal de la seva producció com a poeta i com a narrador i la seva tasca en la premsa es van desenvolupar generosament durant el període 1898-1924. D’ençà de la segona dècada del segle XX (sobretot després del 1911, any en què van morir Joan Maragall i Isidre Nonell i que, simbòlicament, se sol considerar el final del modernisme)1, cada vegada va fer una vida més apartada i silenciosa (fet habitual entre els membres de la seva generació). Amb tot, fins a la dècada dels anys 30 es van editar diversos llibres seus i va escriure articles per a diverses publicacions (per exemple La Nova Revista), el 1923 va ser nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (en l’acte de recepció va pronunciar el discurs “L’emoció de la literatura”, que fou contestat per Apel·les Mestres), el 1925 va traduir al català la poesia de Stecchetti, el 1937 va escriure un pròleg per a la cinquena edició de la novel·la Solitud de Víctor Català i el 1938 la Generalitat de Catalunya li va encarregar una conferència sobre Àngel Guimerà.