Busca el llibre de la nostra editorial
Logo instagram
De l'Aiguardent al Cava

El procés d'especialització vitivinícola a les comarques del Penedès-Garraf


Títol: De l'Aiguardent al Cava
El procés d'especialització vitivinícola a les comarques del Penedès-Garraf
Coordinador: Josep Colomé
Publicat: 2003
Dimensions: 14,5 x 21 cm
Enquadernació: Rústega
Pàgines: 324
Edició: 1a
Matèria: Història de la vitivinicúltura
ISBN: 84-932405-3-2
Preu: 18 € (IVA inclòs)
  © 2003 El 3 de Vuit i Ramon Nadal
© dels textos, els seus autors
© de les imatges els seus respectius autors o drethavents

Capítol 1
Terra, ceps, homes (Emili Giralt)

El capítol s'inicia amb un breu repàs a la fisiografia del Penedès, per tal de mostrar l'adaptació d'aquestes comarques al cultiu de la vinya. Una vegada definit el territori objecte d'estudi al llarg del llibre, es passa a caracteritzar la viticultura clàssica, destacant la diversitat de varietats plantades i el predomini de les vinyes plurivarietals. Aquest estudi de la viticultura clàssica s'acompanya d'un apèndix amb notes històriques d'ampelografia penedesenca, on s'ofereixen notícies agronòmiques i enològiques sobre 92 varietats cultivades al Penedès abans de la fil·loxera. La segona part del capítol se centra en el període de transició entre la vinya clàssica i la postfil·loxèrica. Així, es destaca que la proximitat de la malura va despertar l'interès per l'ampelografia, de manera que l'examen del comportament de les varietats davant l'empelt i l'observació del grau de resistència que aquestes varietats oferien a les noves malalties, va comportar l'establiment d'estacions de granges i de col·leccions ampelogràfiques. Una vegada apuntades les característiques i les aportacions d'aquests establiments, el capítol finalitza amb l'estudi del procés de replantació. D'aquesta manera, en els darrers apartats, es fa referència a les contribucions i als debats que es varen dur a terme en el marc dels congressos vitícoles de Sant Sadurní d'Anoia (1898), Reus (1899) i Manacor (1902) i a les diferents etapes per les que va passar la replantació de les noves vinyes.

Capítol 2
L'aiguardent, el vi i els mercats de la viticultura penedesenca durant el segle XVIII i la primera meitat del XIX (Francesc Valls)

Durant el segle XVIII el gran protagonista de les exportacions vitícoles penedesenques (i en general catalanes) no va ser el vi, sinó l'aiguardent. Els mercats dels aiguardents penedesencs se situaven al nord d'Europa. Amsterdam, els ports del nord de França, les Illes Britàniques i els ports de la mar Bàltica rebien els destil·lats vínics que s'embarcaven a Vilanova i la Geltrú, Sant Salvador i les altres platges de la costa del Penedès. A finals del segle XVIII, a causa de les guerres europees desencadenades per la Revolució Francesa aquest comerç es va estroncar i ja no es va refer mai més. Els centres de consum van aprofitar per desenvolupar les seves pròpies indústries de la destil·lació, de manera que begudes com el whisky, el vodka i altres esperits acabaren prenent els mercats als aiguardents vínics produïts al sud d'Europa. En aquest context les exportacions vitícoles que van assegurar la continuitat del procés d'especialització en el conreu de la vinya al Penedès van reorientar-se cap al continent americà. Des dels anys vint del segle XIX Cuba va ser el principal comprador, no ja d'aiguardents sinó de vins com a tals del Penedès.

Capítol 3:
El sector vitivinícola a la segona meitat del segle XIX i primers anys del segle XX (Josep Colomé)

El tercer capítol se centra en l'estudi de l'expansió i la crisi del sector vitivinícola en el darrer terç del segle XIX i primers anys del XX. Així, s'explica com la destrucció de les vinyes franceses a causa de la fil·loxera i la importància que van adquirir les exportacions víniques catalanes cap els mercats francesos va comportar que l'any 1882 se signessin tractat comercial Hispano-francès que oferia grans avantatges a les exportacions víniques catalanes. En aquest marc, la demanda francesa i els elevats preus que van assolir els productes vínics van estimular l'expansió de la superfície vitícola a Catalunya, però aquest cicle expansiu del sector es va esgotar a finals dels anys vuitanta. Per una banda, la fil·loxera començava a castigar les principals comarques vitícoles catalanes, i per altra banda, s'iniciava una etapa caracteritzada per les baixes cotitzacions assolides pels productes vínics, la qual cosa va comportar  l'inici d'una crisi del sector vitivinícola que s'extendria al llarg dels primers decennis del segle XX.

Capítol 4
De l'autarquia a l'expansió del sector (1940-2000) (Montserrat Nadal)

Els anys que van seguir a la finalització de la darrera Guerra civil es caracteritzen per la crisi del sector i l'abandonament de nombroses vinyes. Malgrat els
intents de recuperar el sector en els anys cinquanta, no seria fins la dècada següent que s'iniciaria la reconversió de la viticultura catalana. Així, es varen establir normatives i regulacions per garantir la qualitat dels productes, es varen millorar les tècniques vitícoles, s'investigà l'adaptació de noves varietats per vinificació, s'aportà nova tecnologia en la infraestructura dels cellers, ... Aquesta transformació tecnològica es va mantenir en els anys següents, quan en la dècada dels setanta el Penedès fou la regió vitícola capdavantera en la implantació dels primers sistemes de conducció dels ceps en emparrat, seguin els models del sud de França. Al mateix temps, s'anava produint la mecanització del conreu de la vinya. En aquest sentit, en els seixanta, el tractor va substituir la tracció animal a l'hora de llaurar, de fer els tractaments i de transportar la verema. En els vuitanta va tenir lloc el segon gran canvi en la mecanització, introduint les primeres màquines de podar i veremar. Aquest procés de mecanització ha anat acompanyada de la introducció de noves varietats i d'una veritable revolució en el món de l'enologia.

Capítol 5
La indústria del cava. De la substitució d'importacions a la conquesta del mercat internacional (Francesc Valls)

L'hàbit del consum de vins escumosos estava molt estès a la Catalunya de mitjan segle XIX. Les importacions de champagne francès eren quantioses i van tendir a augmentar durant la segona meitat del vuit-cents. Ben aviat aparegueren alguns vinicultors que es proposaren elaborar vins escumosos seguint el méthode champenoise. D'entre els pioners d'aquesta nova indústria, en el moment del canvi de segle, ja sobresurtia Raventós-Codorniu. Al llarg de les primeres dècades del segle XX s'assistí a un procés de substitució d'importacions de manera que la naixent indústria dels vins escumosos (fortament concentrada a Sant Sadurní d'Anoia i liderada per Codorniu) va aconseguir, amb el l'ajut d'una important protecció aranzelària, foragitar del mercat espanyol el champagne francès. La Guerra Civil va tallar la trajectòria alcista del sector i la postguerra va retardar la represa del creixement. En conseqüència no va ser fins als anys seixanta i setanta que culminà el procés d'expansió encetat abans del 1936. Afermades les possicions en el mercat interior els grans productors de cava van posar la mirada en els mercats externs on hi havia majors possibilitats de creixement i van iniciar una expansió internacional que ha estat el tret més rellevant de l'evolució del sector durant les dues darreres dècades.

Capítol 6
De magatzems a cellers: recuperació de la producció i transformacions empresarials al Penedès, 1940-2000 (Raimon Soler)

El present capítol pretén mostrar en quina mesura el sector elaborador ha respost als reptes que s'han plantejat tant des del cantó de l'oferta (consolidació i aparició de zones productores fora de l'àmbit europeu tradicional) com des del cantó de la demanda (caiguda  i nous hàbits de consum).
Per això s'analitza l'evolució del sector a la comarca des de començaments dels anys quaranta fins a l'actualitat. Acabat el conflicte civil de 1936-1939, es va haver de fer front a la caiguda de la producció encara que el sector continuava configurant-se entorn del comerç tradicional de vins. Aquesta situació va començar a canviar quan, a finals dels anys seixanta, la demanda exigia, cada cop més, vins embotellats i de més qualitat. Des del punt de vista institucional, la resposta va venir per la via de l'aprovació de l'Estatuto de la Viña, el Vino y los Alcoholes, amb totes les normes i organismes que se'n derivaven; mentre que la resposta empresarial es va centrar en la innovació tecnològica i la reestructuració de l'empresa. Es van introduir elements com els dipòsits d'acer i la fermentació amb temperatura controlada, el vi embotellat va arraconar el vi a doll i els grans magatzemistes van començar a deixar pas als cellers i caves. A això s'ha d'afegir un dels trets més característics del període 1970-1985, com és la formació dels grans grups empresarials del vi i del cava. L'entrada d'Espanya a la Unió Europea, l'any 1986, va acabar d'accelerar aquest procés de transformació, de manera que el sector ha quedat configurat per unes empreses que produeixen, al mateix temps, vins i caves, que han introduït els vins negres i els monovarietals com a part dels productes que ofereixen, que posseeixen en propietat diverses hectàrees de vinya i que, en moltes d'elles, hi ha una clara voluntat de penetrar en els mercats exteriors.

Capítol 7:
L'explotació de la terra: el contracte de rabassa morta (Josep Colomé)

Una de les característiques de les zones vitícoles catalanes és la importància que en elles tenia la gran propietat. Els hisendats, però, no solien explotar directament la terra amb treball assalariat, sinó que cedien part de les seves heretats sota el contracte de rabassa morta. Així, tal com s'indica en el text, aquest contracte agrari tenia una doble funció econòmica. D'una banda feia possible l'expansió vitícola, alliberant als propietaris dels costos d'arrabassar la terra, de plantació i de producció, i del factor risc a què està sotmesa tota explotació agrària. Al mateix temps s'asseguraven una part de la renda que, segons les oscil·lacions dels mercats, s'aniria revalorant al llarg dels anys. En darrer terme, els propietaris de les terres cedides mantenien el control de la producció a través de les clàusules del contracte i, en cas de menar directament una part de llurs propietats, disposaven d'una bossa de ma d'obra barata. Al mateix temps, però, el contracte de rabassa morta va protagonitzar un important enfrontament entre propietaris i rabassers, a causa, principalment, de la indefinició del contracte respecte la seva durada. Donada la importància del conflicte, en el capítol s'estudia el debat endegat des del segle XVIII al voltant de la temporalitat de la rabassa, així com les principals reivindicacions dels rabassers.

Capítol 8

La crisi del sector vitivinícola i el moviment associacionista agrari (1876-1912) (Jordi Planas)

La invasió de la fil·loxera va iniciar per al Penedès i el Garraf un període de crisi que no s'acabà amb la replantació de la vinya, atès que des del final del segle XIX el sector vitícola es trobà amb un context de sobreproducció a nivell mundial que feia molt difícil trobar preus remuneratius per al vi. Davant d'aquesta situació de crisi, els agents socials es van mobilitzar i van dotar-se d'organitzacions per defensar els seus interessos. El Centre Agrícola del Penedès, fundat el 1876, fou la principal organització dels propietaris penedesencs durant  més de cinquanta anys; però quan arribà la fil·loxera la seva capacitat d'actuació fou minsa, tant enfront de la plaga com enfront de la mobilització dels rabassaires, que, amb el recolzament dels republicans federals, van desenvolupar estratègies de lluita modernes, com ara la vaga i el sindicalisme de resistència. El procés de replantació de la vinya va permetre als propietaris recuperar la iniciativa, tot impulsant associacions mixtes, de propietaris i pagesos, per trencar solidaritats de classe i liderar la defensa dels interessos del sector vitícola, afectat per la crisi de malvenda. L'èxit de la Unió de Vinyaters de Catalunya, que el 1912 es convertí en l'organització agrària més important del país, confirmà el nou lideratge dels propietaris en el moviment associacionista agrari.

Capítol 9
Expansió vinícola i conflictivitat social. El moviment obrer (1870-1936) (Ramon Arnabat)

Anàlisis del desenvolupament del sector industrial vinícola al Penedès i del seu mercat de treball, des del darrer terç del segle XIX i fins la guerra civil (1936-1939). També es fa un seguiment de les condicions de vida i laborals dels treballadors d'aquest sector. Amb més detall s'estudien les formes d'organització i mobilització dels obrers i dels pagesos, des de les organitzacions sectorials i locals de finals del XIX i començaments del XX, a les federals i confederals d'àmbit comarcal i nacional a partir de la segona dècada del segle XX. Especial atenció mereixen les conjuntures més conflictives, tant al món rural, com a l'urbà: la fil·loxera, la vaga general de 1911, i els conflictes rabassaires i les vagues obreres dels anys vint i trenta.

Capítol 10:
El cooperativisme vitivinícola al Penedès durant el segle XX (Antoni Saumell)

Les comarques del Penedès han esdevingut al llarg del segle XX la demarcació vitivinícola més important de Catalunya. Aquest potencial productiu i comercial podria haver estat determinant a l'hora d'impulsar el desenvolupament d'un moviment cooperatiu fort dedicat a l'elaboració i a la comercialització dels vins. Malgrat tot, la implantació d'aquest cooperativisme resultà problemàtica ja des dels inicis durant el període 1900-1936. Posteriorment, el trasbals de la guerra civil donà pas a una nova etapa extraordinàriament difícil que s'allargà fins començaments dels anys seixanta moment què s'inicià un nou cicle expansiu que ha suposat un enfortiment d'aquest cooperativisme entès com a alternativa productiva i comercial respecte del món de l'empresa privada. Amb tot, a les acaballes del segle XX resten importants problemes pendents de solució. En conjunt, es tracta d'intentar fer front als reptes que planteja la reculada de les activitats agràries a la comarca, l'envelliment dels professionals del sector, la forta competència que exerceixen les poderoses empreses privades del món del vi i del cava i la necessitat que té un cooperativisme que si vol resultar viable de cara a un futur immediat haurà d'adaptar-se a les noves circumstàncies socioeconòmiques, tecnològiques, productives i comercials.

Ramon Arnabat Mata (Santa Margarida i els Monjos, 1957), doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra, amb una tesi que va obtenir el Premi Jaume Vicens i Vives d'Història Contemporània (2001) que atorga l'Institut d'Estudis Catalans. Ha estudiat els aspectes econòmics, polítics i socials de la Catalunya contemporània, i els seus resultats s'han donat a conèixer mitjançant diverses publicacions, articles, comunicacions i ponències. Els seus darrers treballs publicats són: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya (Vic, 2001), Verds i Blancs (Reus, 2002), i Visca la Pepa! (Barcelona, 2002). Actualment exerceix com a director i professor de l'IES El Foix de Santa Margarida i els Monjos, i col·labora amb l'Institut d'Història Jaume Vicens Vives de la UPF.

Josep Colomé Ferrer  (Vilafranca del Penedès, 1961) és professor del Departament d'Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Doctorat l'any 1996 amb una tesi titulada L'especialització vitícola a la Catalunya del segle XIX. Ha publicat articles en revistes especialitzades, com ara Estudis d'Història Agrària, Historia Agraria, Recerques i la Revista de Historia Econòmica. Entre les seves publicacions destaquen L'evolució vitícola de l'Alt Penedès en el darrer terç del segle XIX (Museu de Vilafranca, 1987), la seva col·laboració en el llibre coordinat per R. Garrabou Propiedad y explotación campesina en la España contemporánea (Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación, 1992), la coordinació, conjuntament amb J. Carmona, J. Simpson y J. Pan-Montojo del llibre Viñas, bodegas y mercados. El cambio técnico en la vitivinicultura española, 1850-1936, (Prensas Universitarias de Zaragoza, 2001) y el treball signat conjuntament amb E. Saguer i E. Vicedo “Las condiciones de reproducción económica de las unidades familiares campesinas en Cataluña a mediados del siglo XIX”, publicat a Martínez Carrión, J.M. (Ed) El nivel de vida en la España rural, siglos XVIII-XX (Publicaciones de la Universidad de Alicante, 2002).

Emili Giralt i Raventós (Vilafranca del Penedès, 1927), doctorat l'any 1957 en Ciències Històriques, va ocupar la Càtedra d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat de València entre 1965 i 1971. Posteriorment ha impartit docència a la Universitat de Barcelonai ha estat professor invitat a la Universitat de la Sorbona. Ha ocupat diferents càrrecs a la Universitat de Barcelona, com el de Director del Departament d'Història Contemporània, Degà de la Facultat de Geografia i Història, Vicerector d'Ordenació Acadèmica i Director del Centre d'Estudis Històrics Internacional, així com també ha estat president de l'Institut d'Estudis Catalans entre els anys 1986 i 1995. Ha centrat bona part de la seva recerca en el món agrari català, destacant especialment els seus estudis sobre el sector vitivinícola. En aquest sentit, ha estat promotor dels diferents Col·loquis d'Història Agrària celebrats a Catalunya i ha creat i dirigit la revista Estudis d'Història Agrària. Per la seva tasca docent i investigadora ha rebut la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, la Medalla de la Vila, atorgada per l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès i ha estat investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de València.

Montserrat Nadal Roquet-Jalmà (Tarragona, 1959) Ha cursat estudis de Biologia (1982) i Enginyeria tècnica agrícola (1984) a Barcelona. L'any 1988 va iniciar la seva tesi doctoral, en la que s'estudien els factors que influeixen en l'adaptació de la varietat cabernet sauvignon a la comarca del Priorat Ha realitzat estades predoctorals a Montpeller (1990 i 1991) i postdoctoral a Califòrnia (1994). La seva tasaca docent es va iniciar a l'Escola de FP de Falset, impartint classes de viticultura en l'especialitat d'Enologia i viticultura del segon grau de FP. Des de 1988 imparteix docència com a professora de la Facultat d'Enologia de Tarragona (URV) en l'àrea de viticultura. Entre els seus treballs, cal destacar Els vins del Priorat (Ed Cossetània, 2002).

Jordi Planas i Maresma (Granollers, 1963) és professor d'Història Econòmica de la Universitat de Barcelona. S'ha especialitzat en l'estudi de la gran propietat agrària i la seva relació amb l'associacionisme a la Catalunya del primer terç del segle XX. Entre les seves publicacions, cal destacar els llibres: Propietaris organitzats. Estudi de la Cambra Agrícola del Vallès, 1901-1935 (Oikos-Tau, Vilassar de Mar, 1991), Premi VI Memorial Joan Camps; Catalanisme i agrarisme. Jaume Maspons i Camarasa (1872-1934): escrits polítics (Eumo, Vic, 1994), i, en col·laboració amb Ramon Garrabou i Enric Saguer, Un capitalisme impossible? La gestió de la gran propietat agrària a la Catalunya contemporània (Eumo, Vic, 2001). Ha publicat articles en revistes especialitzades, com ara Recerques, Estudis d'Història Agrària, Noticiario de Historia Agraria i Journal of Peasant Studies, i participa regularment en congressos d'història econòmica i social d'àmbit espanyol i internacional.

Antoni Saumell Soler (Font-rubí, 1957) és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona (1991) i Doctor en Història Contemporània per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment exerceix tasques docents com a professor titular (TEU) a l'Escola Universitària de Relacions Laborals i a les facultats d'Humanitats i Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra. Especialista en temes d'història agrària de Catalunya del segle XX, el seu interès prioritari gira al voltant de l'estudi de la vitivinicultura i del cooperativisme. Entre les seves publicacions més recents destaquen les següents: “El cas tardà de l'associacionisme vitivinícola del Penedès” (L'Avenç, núm. 242, 1999), “Propietarios, comerciantes y técnicos: la Estación Enológica de Vilafranca del Penedés” a Carmona, J., Colomé, J. Pan-Montojo, J. i Simpson, J. (2001), Viñas, bodegas y mercados. El cambio técnico en la vitivinicultura española, 1850-1936 (Prensas Universitarias de Zaragoza, Zaragoza,  pp. 327-348, 2001), Viticultura i associacionisme a Catalunya. Els cellers cooperatius del Penedès (1900-1936) (Diputació de Tarragona, Tarragona, 2002).

Raimon Soler (Vilafranca del Penedès, 1962) és doctor en Història per la Universitat de Barcelona i treballa com a Tècnic de Suport a la Recerca al Departament d'Història i Institucions Econòmiques d'aquesta mateixa Universitat. En els darrers anys s'ha centrat en l'estudi de la història industrial i de l'empresa, especialment en la indústria cotonera, i en l'origen del capital industrial, cosa que donarà lloc a la publicació, en aquest mateix any, d'un llibre titulat Emigrar per negociar. L'emigració a Amèrica des de la comarca de Garraf: el cas de Gregori Ferrer i Soler 1791-1853 (corresponent a la XXX edició del Premi Sant Ramon de Penyafort). També ha participat en projectes d'història local vilafranquina tot destacant la recent publicació del vídeo d'història de Vilafranca Des de principi de segle fins a la Guerra Civil, aparegut l'any 1999. Ha publicat en revistes com Recerques, Revista de Historia Industrial i Revista de Historia Económica; i, en col·laboració amb Marc Prat, el treball “Weaving the network? The international marketing's failure of Catalan cotton textiles (1850-1930)” en el volum Transnational Companies (19th-20th Centuries) (Éditons PLAGE, París, 2001). La seva tesi doctoral ha rebut el Premi Bonaplata d'Estudis en la seva 11ª convocatòria.

Francesc Valls Junyent  (Igualda, 1966) és professor del Departament d'Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. L'any 2001 va llegir la seva tesi doctoral sobre El paper de les exportacions vitícoles en la configuració de les relacions exteriors de l'economia catalana. 1672-1869, treball que va merèixer el VIII premi Catalunya d'Economia. Ha publicat el llibre titulat La dinàmica del canvi agrari a la Catalunya interior: l'Anoia 1720-1860 (Publicacions de l'Abadia de Monteserrat, 1996). També ha publicat diversos articles d'entre els quals cal destacar-ne un de conjunt amb Josep Colomé que aparagué a la revista Recerques (1995): “La viticultura catalana a la primera meitat del segle XIX. Notes per a una reflexió”. Té en curs de publicació en un volum col.lectiu coordinat per G. Gavinaud-Fontaine de la Université Paul Valery de Montpellier un treball titulat “Eaux-de-vie catalanes dans le pays du cognac. Les importations françaises d'eaux-de-vie catalanes pendant la deuxième moitié du XVIIIe siècle”.

El vostre navegador ha de permetre l’execució de Javascript. Si sorgeix algun inconvenient, verifiqueu les condicions de seguretat del navegador.

Copyright © 2008-2022 Edicions i Propostes Culturals Andana
C/ La Parellada, 19, 2n, 2a - 08720 Vilafranca del Penedès - Barcelona
Tel. 93 890 62 79

Tots els drets reservats
| Avís legal |